Canvi de Blog!

Bé, notícies fresques respecte aquest blog. Ja fa temps que em passava pel cap, tot i que no m'acabava de decidir. Però després de la remodelació que hi he anat duent a terme aquests dies finalment ho he tirat endavant. El títol és suggerent: Peus de Ministre (les delícies i les porqueries de la política). Seguirem en aquesta mateixa línia! Per a la sindicació en Atom dels posts cliqueu aquest enllaç, i per a la sindicació dels comentaris podeu clicar aquest altre. De totes maneres, al bloc hi podreu trobar un apartat com aquest amb més possibilitats.

Així doncs, amb el complet trasllat d'aquest blog al Peus de Ministre (escrits inclosos), aquest acaba el seu recorregut. Tot i així, de moment, el mantindré. Ens hi retrobem! ;)

Quelcom amb comú amb José Montilla

Són molts els sistemes polítics que s'intenten reformar. I és natural, abans d'haver de morir, prefereixen intentar una remodelació que els permeti seguir fent la gara-gara. Un exemple és el feudalisme: neix al segle X, es remodela al segle XV i es mor al entre 1690 i 1789. La partitocràcia a Catalunya també podria reproduir l'esquema: 1980-2010-2020. Analitzem, per tant, que va passar entre els segles XVI i XVII-XVIII.

El feudalisme, a partir del segle X va remodelar les relacions existents entre terra i senyor, va abolir l'esclavatge, inicialment va permetre la creació del comerç, va assolir la plena ocupació de la terra, es va adaptar als canvis tecnològics, va bastir un espai cultural comú, va expandir-se... fins que es va col·lapsar. Aleshores van començar els conflictes entre comerciants i indutrials contra senyors i cavallers. I què en va sortir? Que el que hi havia al mig se'n va aprofitar: el rei. Tot això va permetre la creació al segle XVI del poder absolut reial, primer tímidament i després més desenvolupat, i no a tot arreu en els mateix grau. Si el sistema va poder-se mantenir va ser en bona part gràcies a les riqueses aportades per les descobertes colonials. El feudalisme, però, cada cop era més incongruent amb el sistema que s'anava fent necessari, però tot i les contradiccions es mantenia. Els privilegis! Quin gran llast per Europa!

Els privilegis eren tota aquella sèrie de drets que la noblesa havia adquirit, habitualment per la força. Aquí hi ha dos remarcables excepcions, i aquestes són el pactisme català i el parlamentarisme anglès, i aviat sabrem per què resulten tant importants de cara a la comparativa. Van ser aquesta sèrie de privilegis els que impedien modernitzar l'incipient estat. S'hi van trobar tots els monarques amb tics autòcrates de l'edat moderna, que juntament amb la descontrolada corrupció, inherent al sistema estatal-feudal que es bastia, resultaven ser els grans esculls contra els quals s'havien d'enfrontar. Així doncs, no els hauria sortit més a compte carregar-se el sistema feudal al XV? Segurament, més d'una vegada s'ho devien plantejar. Però les regles del joc eren les que eren, i les possibilitats donaven pel que donaven.

A Anglaterra, després de mig segle de convulsions polítiques i socials (1640-1690, aproximadament), finalment es va establir el parlamentarisme; en definitiva era la primera mostra del liberalisme aplicada en el feudalisme, una mena de descafeïnat, doncs no era ni cafè ni llet. I que per la mateixa raó que el feudalisme es va imposar a l'anarquia, el liberalisme va sotmetre el feudalisme. La força de les idees va resultar demolidora contra la força de les armes, en la manera que només 86 anys més tard els Estats Units d'Amèrica declaraven la independència respecte la metròpoli (llibertats col·lectives) i ho feien sobre el conceptes d'uns individus sobirans d'ells mateixos (llibertats individuals). Els francesos, 15 anys després, es van emportar la fama per fer més soroll. Però no ens confonguem: les còpies no són com els originals.

Si he fet esment a Catalunya no és casual, doncs políticament som cerimoniosos com els anglesos. Ni sí ni no, ni blanc ni negre, ni amunt ni avall. Si els més cerimoniosos van ser el primers a carregar-se un sistema que imposava massa, no ens hauria de resultar estrany que si durant l'Edat Moderna, Catalunya hagués disposat o liderat un regne separat del de Castella, hauria pogut seguir unes passes similars. Mai ho sabrem, doncs és història contrafactual. Però no és una afirmació fora de lloc.

El que vinc a dir, en definitiva, és que avui en dia, mentre Espanya va pel món a la manera global (és a dir, a l'espanyola), a Catalunya ens mirem el melic i procurem, des de la modèstia del racó que ens ha tocat viure, fer un món millor. Fer un país amb llistes obertes, limitació de mandats, publicació de càrrecs i sous, transparència adminstrativa i de les empreses que s'hi relacionen, evitar que hi hagi massa parents treballant a sou del govern, limtant el nombre de càrrecs, i tantes altres bases que podríem posar per fer un sistema més democràtic. En Montilla&Co. ho han captat: només han tardat un mes i una setmana des de l'assemblea de Reagrupament per adonar-se que o bé reformen el sistema o bé moren. De moment compartim una part d'aquests interessos. Anem bé.

Estic tranquil pel país, doncs sé que a mitjà termini haurà pogut resoldre aquests problemes. Ara bé, cal esperar tant? Si l'esclavatge s'hagués abolit 100 anys abans hi hauria hagut 5 generacions més de gent lliure! Si els Estats Units haguessin proclamat 50 anys abans la seva independència no haurien hagut de patir els abusos i descontrols de la metròpoli durant aquest període! Si Nietsche hagués matat Déu 10 anys abans, hi hauria hagut molta més gent alliberada d'ella mateixa, que arribaria a encara més persones avui en dia, milions de persones! Si, en definitiva, els processos històrics s'haguessin pogut precipitar abans, no és cert que seríem, avui, més lliures? Internet accelera, i la globalització precipita.

No podem modificar el passat, però sí que podem construir el present. Que aquestes lletres serveixin per precipitar una mica més la història. És tant sols això, el que estem fent a Reagrupament. T'hi apuntes?

Conveniència de la Secta

Conveniència de la Secta o Sociovergència. Dos expressions per venir a dir el mateix: la condemna d'aquest país en els seus propis fems. Es destapen un parell de casos de corrupció, i ja veiem al senyor Artur Mas corrent a firmar la treva, enterrar la destral, envainar les espases, fer els sacrificis als Déus i fumar la pipa de la pau amb els Sociates: "Jo no sé si el PSC té alguna trama o no. No sóc ningú per jutjar-ho i no m'hi vull ficar." [minut 6:05]. I paral·lelament, a Nicaragua, preveient el patac electoral d'Esquerra, ja s'asseguren la menjadora per l'any que ve: no fos cas que a aquests de Convergència se'ls acudís no ser centrats com quasi sempre són, i pactar amb el PSOE de Cataluña quan el país ho requereix. Ho requereix per la crisi que vivim, diuen. Crisi social i política (recordeu la desafecció?), crisi econòmica (allò de la recessió...) i crisi institucional (confiem amb els polítics, que no tots són iguals, home!; Montilla dixit). La crisi que vivim és, efectivament, triple. I ho és en dos terceres parts, per culpa de la mediocre classe política que ens mana, conseqüència directa d'una dependència política de la metròpoli. Oh, magnànims que són, la Villa y Corte, ara que ens vénen a treure les castanyes del foc!

Per cert, fixeu-vos que durant les declaracions (si no les havíeu clicat, ja veieu que ho heu de fer) de Bolaño a RAC1, hi ha un moment concret que fa esment a l'acatament de Montilla a ser número dos d'un govern liderat per en Mas. La reacció dels periodistes suposaríem que és normal, sorpresos per unes declaracions així, demanant al gos Bolaño si ratifica o matisa les seves declaracions, preguntant-li si ja hi ha hagut negociacions o contactes, si és una posició més o menys àmplia al PSOE de Cataluña, i finalment analitzar-les ja que es trobaven en una tertúlia, per oferir als oients una certa reflexió. Però no. Crits, algarada i ras i curt: "Ja tenim titular!", se sent dir a una de les veus de fons enmig de la cridòria pròpia d'un Sálvame. Creieu que ens poden demostrar més clarament que no els interessa informar-nos, sinó mantenir el seu com a programa estrella? El programa que va aconseguir extirpar unes declaracions! Al que em refereixo és que els importa una merda amagar la seva mediocritat i l'exhibeixen com un trofeu: la medalla a la Concessió a la Voluntat de l'Amo.

Els benpensants seguiu vivint a Mundo Feliz, sobretot això canalla. Els malpensats, però, farem un pas més, i ens qüestionarem: per unes declaracions del sector del PSOE de Cataluña que aposta per la sociovergència ja tenen un orgasme simultani, gangbang amb la Rahola enmig, regat tot amb el nostrat cava, no fos cas. Imagineu per un moment què són capaços de fer amb les informacions treballades. Les informacions que arriben amb els teletips des de les seus dels partits, des de les diputacions i des de la Generalitat. Les destrien i les emeten en funció de la quota de poder que té qui els envia la notícia: per exemple, ICV no compta per quasi-res però les ordres de La Secta s'han de complir escrupulosament. Fem un pas més, i plantegem-nos: si la informació o notícia en qüestió és rellevant per ella mateixa, com aquesta que esquitxa el Gran Jefe de La Secta, se'n faran ressò? O, li comunicaran a La Secta que han rebut un rumor-evidentment-fals que els pot esquitxar més enllà del que s'ha pactat? Aposto 20€ per la segona. Vinga, a doble o res! Crec que hi ha una resposta de La Secta amenaçant que si es difon aquesta notícia el programa estrella pot estrellar-se. Encara que pertanyi a l'empresa privada, doncs xupa igualment de subvencions. Doncs potser em quedo pelat, doncs a hores d'ara ja ni cal trucar a la secta; els comissaris polítics fan molt bé la seva feina.

Per això, i més, ja m'he reagrupat. I tu?

PS: Aquest post va dedicat als que es mantenen fidels a la seva funció d'informar i comunicar, com Vilaweb o tots els periodistes preparats que, per culpa dels comissaris i els trepes, estan a una segona fila sense capacitat de poder-hi fer pràcticament res. La separació de poders també caldria començar-la a aplicar als mitjans de comunicació. Però d'això, Espanya no en sap.

Ballets de Catalunya, a Bagà!

Us adjunto el vídeo de l'actuació de Ballets de Catalunya, a Bagà, aquest passat mes de juny durant una trobada d'esbarts. Of course, hi surt la Teresa! ;)

I per cert, no puc deixar de recomanar sobre el tema estrella de la setmana dos grans reflexions. La d'en Vicenç Villatoro, que proposa una teoria sobre el per què s'ha aixecat la manta, ARA. I la d'en Marc Belzunces, que hi fa un diagnòstic clar i agut de la situació, i ens proposa quin és el camí més directe per sortir d'aquest atzucac. Millor dit, d'aquesta ratera.

Opinions diverses sobre el cas Pretòria

Un article impecable, d'en Salvador Cardús, sobre el finançament dels partits. Un entrant ben complet. Un segon article de la Rahola. Ho diu clar: sort que no som independents; ai que començo a lligar caps respecte la implicació del Garçón! Un plat consistent i dur de digerir, certament. I el darrer, a mode de postres i amb un puntet de dolç, d'en Salvador Cot. Breu i concís. Bon profit!

Dels sociates, convergents i garsineus

Un títol fet a l'antiga, amb el "De" davant. Seria un "Sobre", en català, però aquí l'únic que sobra (jojojojo) són aquesta colla de lladres, delinqüents, gitanos, malversadors, estafadors, mentiders, traïdors i altres insults i desqualificatius que us vinguin al cap seran benvinguts per aquesta colla de garsineus. I mai més ben dit. Aquest animal mitològic, barreja de garsa i de guineu (vaja, la nata i crema del bosc fusionada en un de sol) és el que avui en dia són els que escalfen escó al nostre Parlament, i també molts dels que han fet becainetes a la institució de màxima sobirania de la nostra nació durant uns quants anys.

Qui són els màxims implicats? Curiós... Un parell d'ex-números dos del Pujol (Lluís Prenafreta i Macià Alavedra), retirats a la Fundació Catalunya Oberta: mireu com surten a la seva defensa. I un parell de sociates (Bartomeu Muñoz i Lluís García Sánchez), un dels quals és la mà dreta la família De Madre: los kinkis del Baix, vamos. Què tenen en comú aquestes quatre persons? Que formen part de l'establishment català.

Estupefactes? Tal i com ho diria l'execrable, l'extremadament pedant, el grotesc Agustí Colomines, la manta s'està aixecant. Atenció: ens l'estan aixecant els castellans. Hem de parar compte que la merda que han acumulat durant 30 anys d'autonomia no mermi el sentiment de pertanyença a Catalunya. Cal urgentment una regeneració política en aquest nostre país, des del nostre país i al servei del nostre país. I tu, ja t'has reagrupat?